Perquè i per a què un procés participatiu al pati d’una escola?

Perquè i per a què un procés participatiu al pati d’una escola?

Des de fa anys, hem detectat un interès cada vegada més generalitzat en els processos participatius vinculats a la transformació dels patis de les escoles. Des de Raons Públiques també hem col·laborat durant tres anys en el procés participatiu de la millora d’habitabilitat de l´Escola La Pau (2011-2014) i actualment ens trobem immersos en un altre procés per millorar el pati a l’escola Dovella al barri de Sant Martí. L’experiència amb aquestes dues escoles amb realitats totalment diferents, ens ha motivat a plantejar-nos algunes qüestions, que volem compartir en aquest text.

Partirem de diverses hipòtesis o plantejaments ideals sobre com hauria de ser, a la nostra manera de veure, diversos conceptes que es tenen en compte quan es parla de processos participatius, tals com: coneixement de l’espai, capacitat d´anàlisis, representativitat, temporalitat i presa de decisions, perquè a través de l’experiència en els dos projectes, es puguin detectar els límits que tenen aquest tipus de processos, aplicats a la transformació de patis d’escoles.

Si tenim en compte els usuaris principals d’un pati d’una escola i ens preguntem qui té el coneixement de l’espai, la resposta és fàcil: l’alumnat. Aquesta ràpida afirmació és correcta en part, si considerem el pati com a espai de joc i diversió, però el pati, a més, és un element amb unes potencialitats educatives enormes on treballar temes comunitaris, gènere, cultura de coneixement i experimentació, i per tenir en compte aquests aspectes fa falta la visió global que moltes vegades professors, monitors i pedagogs tenen.

És aquí quan entra un altre dels conceptes en joc, que denominem en aquest cas, la capacitat d’anàlisi, que té a veure sobre la validesa de les opinions dels usuaris directes (els alumnes), i l’equilibri tècnic/pedagògic que en aquest cas aporta “el món dels adults” representat en aquest cas per formadors i pedagogs. D’aquí neix una de les primeres reflexions: Com compatibilitzar la irreemplaçable experiència de l’alumnat al pati com a usuaris del mateix, amb l’oportunitat que es genera per als formadors de convertir la transformació de l’espai en una eina pedagògica?

De la nostra experiència pràctica veiem que a l’escola La Pau es va partir d’una diagnosi profunda del coneixement del pati per part de l’alumnat, que va donar lloc a una detecció de necessitats molt extensa i a una aproximació per part dels alumnes a conceptes d’espai i comunitat. A l’escola Dovella el coneixement de l’alumnat sobre l’ús de l’espai es va realitzar a través de diverses observacions des de la perspectiva de gènere donant lloc a plantejaments per a un pati més equilibrat en aquest sentit. La diferència fonamental en tots dos casos, és que a La Pau l’objectiu era reformar el pati i reforçar la comunitat educativa, objectius que van discórrer paral·lelament al llarg del projecte, mentre que a Dovella, es va partir d’una premissa prèvia que era transformar el pati des de una perspectiva de gènere, la qual cosa limitava propostes alternatives en aquest sentit. En tots dos casos la participació de tota la comunitat es considerava imprescindible.

Creiem que en aquest punt és important parlar de l’aportació tècnica com els encarregats d’acompanyar a la comunitat aportant la visió global que ens dóna una visió global del projecte i el coneixement d’eines de representació i anàlisi de l’espai. Això ens permet definir l’estratègia de cada col·legi sobre la base de la seva realitat, aconsellar, guiar i donar eines per conduir durant el procés cap a uns objectius clars i concrets que garanteixin l’èxit.

Per això, l’anàlisi de la comunitat i la definició dels objectius és fonamental i poden ser molt diferents d’una escola a una altra, per exemple mentre que a la Pau l’objectiu principal era crear una comunitat i enfortir un AFA (associació de families) inexistent a l’escola Dovella on ja hi ha un AFA fort, l´objectiu està més centrat en la transformació física del pati amb equilibri de gènere.

Un altre dels grans reptes és que en aquests processos participin la major quantitat de persones possibles, tant d’alumnes com a professorat o equip pedagògic, és a dir aconseguir la major participació i representativitat de l’alumnat (tots els cursos), la qual cosa suposa adaptar el llenguatge per a cada cas, i sobretot fer partíceps als professors del procés, dotant-los d’eines i material per treballar amb els alumnes i crear espais de participació compartits mitjançant jornades d’activitats on tot l’alumnat treballi conjuntament Un exemple, en el cas de la Pau, va ser la multitut de tallers, on tots els alumnes de l’escola van diagnosticar el pati, i fins i tot van construir a escala real i en cartró les seves pròpies propostes.

Una altra de les qüestions amb les quals ens hem trobat és la temporalitat d’aquests processos. Hem vist, amb l’experiència dels projectes de la Pau i Dovella, que la durada d’aquests projectes és de, com a mínim, dos anys (o dos cursos), sense comptar amb el temps previ de contacte, preparació i organització del procés. Això suposa una de les grans contradiccions, que en algun cas, si es perllonga el projecte, es pot produir, i és que els participants no puguin gaudir dels resultats finals del procés en el qual han participat. Davant d’aquesta qüestió comparem dues alternatives metodològiques diferents, d’una banda a l’escola la Pau el procés de transformació consistia en la realització de petites intervencions a l’espai a través de disseny amb els alumnes i jornades d´autoconstrucció amb les famílies mentre que a l’escola *Dovella s’estan realitzant una sèrie de tallers de disseny amb les famílies i el professorat on treballar l’espai en la seva globalitat per posteriorment materialitzar-ho en tallers d´autoconstrucció.

Cap dels dos sistemes ens semblen satisfactoris del tot, el primer perquè treballar elements aïllats i sense una visió global de l’espai no aprofita al màxim les oportunitats del lloc i el segon perquè la materialització es realitza en finalitzar un llarg procés i pot generar frustració. Per aquest motiu pensem que la solució pot ser mixta, on alternem dos o tres tallers de disseny per treballar allò global i una jornada d´autoconstrucció i així successivament fins a finalitzar el projecte.

Un altre dels inconvenients principals és el calendari del curs escolar, nou mesos plens d’activitats on és difícil introduir-ne de noves relacionades amb el procés, la qual cosa porta a dilatar els processos. Una de les nostres apostes és introduir el procés de transformació com un projecte transversal dins del programa lectiu de l’escola, la qual cosa suposa dos factors a favor: d’una banda no es produeix desconnexió entre una fase i una altra gràcies a un conjunt d’activitats contínues on aprofundir en els diferents aspectes de transformació de l’espai, a través dels quals es poden treballar múltiples matèries que passen des de la perspectiva i representació gràfica a temes socials. D’altra banda permet que a través dels professors puguem arribar a treballar amb la totalitat dels alumnes independentment si són 100 o 400, (cosa poc probable si ens plantegem el projecte a força de tallers de 30 persones).

Per acabar, si tenim en compte la presa de decisions, entrem en un tema complex per diversos motius.. D’una banda, com hem comentat abans, no totes les propostes, ni les decisions preses per consens arriben a materialitzar-se i això pot generar sensació d’insatisfacció i fracàs. Tal com es van plantejar els projectes, les idees i les decisions per a la millora dels espais es realitzen en els tallers de disseny on participa tota la comunitat educativa d’una o una altra manera, o també en grups motors constituits per representants de tots els agents (En el cas de la Pau) . Però més enllà d’aquests espais cal recordar que estem projectant la transformació d’un edifici de propietat pública on és el Consorci d’Educació qui té la última paraula pel que fa a les obres i el manteniment, i això provoca que la presa de decisions s’acabi escapant del procés participatiu.

Com a última anotació, volem posar damunt la taula un tema important: com es finança un projecte d’aquest tipus. L’excessiva dependència de subvencions públiques i la poca (i logicament  entendible) capacitat d’inversió de les AFAS i escoles, fa inviable treballs de reforma integral de patis sense l’ajuda d’entitats i administracions superiors. A això s’afegeix la inseguretat sobre quan i quants recursos es poden disposar, la qual cosa dificulta la planificació i dedicació exclusiva al projecte. Això provoca que els processos comencen de manera precària i inestable (fins que se sap de quant es disposa per realitzar el projecte) i provoca reticències i un sobre-esforç sense garanties tant per part  de la comunitat escolar, tècnica i l’alumnat.

Davant d’aquesta qüestió, hem recorregut a diverses eines, com l´autoconstrucció. En aquest cas la presència de les famílies tenen un paper decisiu i important, perquè és a través d’elles que es poden materialitzar els elements de transformació de menor impacte a l’edifici i donar a conèixer el procés. Plantegem les jornades d´autoconstrucció com una solució que ens permet materialitzar alguns dels elements del projecte, sense molt cost material i amb molt valor comunitari.

De fet, és sorprenent el que es pot arribar a construir entre tots.