La cera a l’asfalt

efe_20171017_201131409

Amb aquest petit text volem traslladar les nostres reflexions sobre què està passant aquests dies al voltant de les mobilitzacions ciutadanes que acompanyen el procés independentista. Ho fem a partir d’un concepte que ha estat molt present en la nostra lògica de treball: l’espai públic com a lloc de trobada, de conflicte i de discussió per a la ciutadania. Per a això, hem agafat com a referència el llibre Carrer, Festa i Revolta [1], que analitza els usos simbòlics de l’espai públic a la ciutat al llarg de 50 anys, realitzat pel Grup de Recerca en Etnografia dels espais públics de l’Institut Català d’Antropologia. En aquest llibre, s’hi poden trobar moltes claus del simbolisme del carrer com a lloc de ritualització d’un sentiment col·lectiu determinat, i hem aprofitat l’ocasió per rellegir-lo i compartir-ne algunes de les reflexions.

En aquest llibre, també s’hi recullen i analitzen desenes de manifestacions i d’accions festives i religioses realitzades a la ciutat de Barcelona, i se n’analitza el recorregut, els seus punts de partida, d’arribada i també la seva motivació, tant festiva com religiosa o política. A més, l’obra reflexiona sobre el concepte d’espai públic i també sobre els conflictes de la societat urbana i com aquests es plasmen o, millor dit, es representen en aquest espai.

Una de les primeres reflexions és la capacitat d’aquestes accions de subvertir l’“ordre natural” de la ciutat, establert pels planificadors urbans, en què els espais públics són llocs de trànsit, on se circula entre dos punts, normalment vinculats a l’oci, al treball o a la residència, i que connecten precisament els quatre usos fonamentals del moviment modern sobre el qual s’ha construït la planificació urbana al segle XX i ha caracteritzat formalment les nostres ciutats. Un exemple (gairebé diví) d’aquesta subversió va tenir lloc la setmana passada, quan el trànsit de l’avinguda Diagonal es va haver de tallar l’endemà de la penúltima manifestació feta a la ciutat, perquè part del seu asfalt havia estat cobert per la cera de les veles que es van utilitzar com a símbol dins la concentració. Aquesta anècdota exemplifica els impactes inesperats en la vida “ordenada” quan apareixen altres usos no contemplats des de la planificació, un d’ells molt present aquestes setmanes a Barcelona (i gravat en la seva Història): la revolta. Tal com s’esmenta en el llibre

Els discursos de les caminades o de les aturades col·lectives són maneres de desconstruir els mandats dels urbanistes, com una prova radical de fins a quin punt és gran la distància entre l’espai concebut i l’espai practicat. (Delgado 2003, p.36, traduït)

Les conseqüències de l’ocupació dels carrers, més enllà de causar incomoditats en la circulació, tenen impactes mediàtics i emocionals fabulosos, i ens recorden el paper del carrer com a espai d’expressió política de la ciutadania. Si durant els moviments dels indignats, des del 15M a Ocuppy Wall Street, passant pel moviment recent de NuitDebout, l’ocupació era reduïda en nombre de persones (al voltant de mil persones), però estable en el temps, durant aquests últims mesos hem contemplat un panorama de reivindicacions que desconcerta per la seva quantitat, especificitat i diversitat. No cal oblidar que Barcelona ha viscut en la seva Història contemporània moments d’efervescència política al carrer de manera similar, les més recents, a banda de les concentracions ritualitzades i rutinitzades, tal com les defineix Favre (1990: 37-8), de la Diada dels últims anys, van tenir lloc a principis del mil·lenni, amb les manifestacions multitudinàries entre el fòrum del Banc Mundial, el G-7 i la protesta en contra de la guerra de l’Iraq (2001-2003).

De la mateixa manera que el llibre Carrer, Festa i Revolta ha estudiat els usos simbòlics de l’espai públic de la ciutat de Barcelona durant 50 anys (1951 – 2000), proposem fer una lectura dels esdeveniments esdevinguts en els últims 50 dies tot rescatant alguna de les metodologies d’anàlisi que proposa el llibre.

D’aquesta relectura volem assenyalar en primer lloc dues idees. La primera és la capacitat d’aquestes trobades de transmutar l’espai urbà en un escenari ritual, en què el paisatge urbà es transforma en paisatge moral. En aquests esdeveniments, la massa es dilueix en la malla urbana i dibuixa una massa d’inclusions i d’exclusions en les quals es dissolen totes les identitats i interessos copresents en la societat. En aquests dies ho hem vist de manera palpable en les manifestacions multitudinàries antagòniques (l’11-S, la Diada de Catalunya, i el 8 -O en defensa de la unitat d’Espanya), per posar-ne un exemple, en què la massa actua com a bloc sense matisos, i els convocants s’apropien del “paisatge moral” creat per la ciutadania.

La segona és la lectura de les manifestacions com la ritualització dels enfrontaments socials que, segons el llibre, mostren l’evolució de la societat occidental moderna. Els experts en mobilitzacions socials argumenten que en progressar la capacitat de destrucció o de neutralització mútua, se susciten modalitats d’acció col·lectiva que substitueixen les accions lesives per demostracions protocolitzades de força.

Un altre aspecte que ressalta el llibre és la caracterització espacial d’aquestes trobades, sobretot per la seva tipologia i el seu desenvolupament. Els autors distingeixen dos tipus d’usos excepcionals que denominen cúmuls (aquells que es mantenen concentrats en un punt) i transcursos (que es desplacen per un recorregut preestablert prèviament). També afegeix dues subcategories que denomina, d’una banda, modalitat còsmica (en la qual hi ha un cert ordre) i, d’una altra, la caòtica, en què no n’hi ha. En un altre capítol (Litúrgies militants) s’analitza el simbolisme de la localització de les concentracions o manifestacions, i la importància simbòlica dels punts de partida i d’arribada, que presenten certes similituds amb les manifestacions actuals i les descrites en la recerca.

Així, trobem quatre tipus de litúrgies a l’espai públic: els cúmuls còsmics (o concentracions ordenades), els cúmuls caòtics (concentracions espontànies), transcursos còsmics (aquells recorreguts que comencen i acaben en uns punts prefixats) i els transcursos caòtics.

Entre els cúmuls còsmics podem destacar concentracions més o menys ordenades, com la del 17-O  a la plaça de Francesc Macià i les repetides davant el TSJC, al passeig de Lluís Companys, davant cada sentència o declaració dels membres del Govern. Aquest segon espai s’ha fet servir per a nombroses celebracions i manifestacions al llarg de la història de la ciutat, a pesar que la plaça de Francesc Macià i l’avinguda Diagonal no han estat centre de cap concentració d’aquest tipus en èpoques recents. Es podria rellegir aquesta ocupació com la reconquesta d’un espai que dins de l’imaginari barceloní està vinculat a símbols d’ocupació: des de l’entrada de les tropes franquistes  l’any 1939, com la presència dels organismes internacionals del Fòrum Mundial a principis de segle.

De cúmuls caòtics, n’hem tingut diversos exemples. El primer i més significatiu va ser la concentració davant la seu del Departament d’Economia de la Generalitat el 21 de setembre, en un lloc poc comú per fer-hi concentracions (la cruïlla de la Rambla de Catalunya amb la Gran Via). Destaca també, sobretot pel seu mitjà de convocatòria, l’esdevingut a la plaça de Sant Jaume el 7-O, que feia una crida al diàleg i que va ser convocat per col·lectius de publicistes i dissenyadors gràfics de tot l’Estat i que va tenir rèpliques en molts altres municipis. Aquesta és de les poques concentracions d’aquests mesos que ha tingut lloc en un dels espais més emblemàtics i més utilitzats com és la plaça de Sant Jaume. També podem incloure en aquest àmbit les concentracions a la plaça de la Universitat, símbol de la resistència estudiantil des dels anys 80 i que, en dues ocasions, ha estat el centre de les reivindicacions dels estudiants en aquestes setmanes (una el dia 22 de setembre i posteriorment durant la vaga del 3 d’octubre al matí), tal com ha passat en diverses ocasions. Cal destacar una altra modalitat en aquesta tipologia, que és la del cas de l’1 d’octubre. Aquesta data tenia un caràcter propi i estrany atès que barrejava la convocatòria electoral amb un moviment de resistència i reivindicació que va provocar cúmuls caòtics (per la seva espontaneïtat) situats en diferents punts (els col·legis) com a resposta a la brutalitat policial.

Pel que fa als transcursos còsmics, aquells recorreguts que comencen i acaben en uns punts prefixats amb una organització clara, cal destacar que són els que més repercussió mediàtica han tingut. Una de les conceptualitzacions d’espai públic que recullen els autors, basant-se en l’ideal   de la Il·lustració, que considera

(…) L’espai públic com a espai de i per a la publicitat, com a ideal filosòfic del que brolla el més ampli dels principis del consens democràtic, l’únic que permet garantir una certa unitat política i moral. Aquest axioma està associat a l’ideal d’una societat culta formada per persones privades iguals i lliures que es concentren i fan un ús públic de la seva raó i ho fan sense el punt de vista de la societat transitòria generada quan aquest ús racional de l’espai públic es porta a terme de manera col·lectiva, on la diferència entre aquests queda superada per l’objectiu comú que els reunits consideren com a propi. (Delgado 2003, p.133, traduït)

Com veiem, no cal aprofundir gaire en la realitat actual per veure com s’ha tergiversat aquest ideal, i la publicitat (que en la nostra època contemporània centrifuga el seu significat quan els mitjans de comunicació i les xarxes socials entren en joc) s’ha convertit en una eina més per sostenir arguments polítics o intentar aconseguir aliances estratègiques.

Les accions que podem destacar com a transcursos còsmics són les manifestacions més multitudinàries (la Diada, Manifestació unionista del 8 -O i la de l’alliberament dels Jordis del 21 d’octubre), que van transitar per llocs comuns dins de la tradició manifestadora de la ciutat: passeig de Gràcia i la Via Laietana, dos llocs de centralitat urbana, que no en va intenten representar els llocs on “resideix la centralitat de la vida civil i, per tant, que és la societat en el seu conjunt la que reclama una o una altra cosa (Delgado 2003, p.182, traduït).

Finalment, trobem els transcursos caòtics, que en aquestes setmanes es poden plasmar per exemple en la mobilització de la Vaga General tant del matí com de la tarda, que va tenir un caràcter més espontani, encara que hi hagués convocatòria prèvia i que va ser el resultat del rebuig civil a l’actuació dels cossos de policia estatals durant l’1 d’octubre.

Amb aquesta aproximació al treball de l’espai públic a Carrer, Festa i Revolta hem volgut contribuir a ampliar la mirada dins d’aquest procés convuls i recuperar una visió més analítica de l’espai públic com a espai de trobada, de reivindicació i de revolta. A l’espai públic, s’hi manifesten opinions i visions diferents que, a més de ser eines d’acció política, serveixen per recordar-nos el paper de la ciutadania com actor clau en els canvis polítics.

Barcelona, 22 Octubre 2017


[1]  Delgado, Manuel coord. (2003) “Carrer, festa i revolta. Els usos simbòlics de l´espai públic a Barcelona, 1951-2000”. Barcelona: Generalitat de Catalunya