Infància, ciutat i participació. Subvertint allò previst.

Infància, ciutat i participació. Subvertint allò previst.

Un nen agafa una fulla i la llança. Agafa una branqueta petita i la llança. Puja a sobre d’un banc, fa un bot i un petit crit: “Oooooh!”. Una nena corre fins al tobogan, puja les escales, llisca i cau de cap per avall. La seva germana se la mira mentre puja, de dos en dos, les escales de la grada per mirar els partits de bàsquet. Una mare dóna pit a un nadó a l’únic lloc on hi ha ombra. Aquell arbust que no agrada a ningú s’ha convertit en un monstre i hi ha nens que corren per fugir-ne. Una nena i un pare es mullen amb l’única font que funciona. Uns adolescents escolten música amb un altaveu portàtil. Dos joves practiquen acroioga a la gespa que també serveix de camp de futbol, on les porteries són les samarretes dels infants que hi estan jugant.

L’ús de l’espai públic és complex de categoritzar, però hi ha una evidència que sembla difícil de desmentir: els usos previstos pels qui dissenyen els espais no sempre són els mateixos usos que acaba donant-los la ciutadania. De fet, en la mateixa assumpció del concepte “espai públic” podem estar-nos-hi hores discutint si ens fixem en les pràctiques que s’hi donen.

Les ciutats no són espais dissenyats a priori, sinó que a mida que han anat creixent s’han anat construint i reconstruint d’acord amb l’orientació de l’urbanisme modern. Així, es conceben els espais urbans a partir de diversos usos: habitar, treballar, circular i recrear, viure, treballar, moure’s i consumir. Si mirem un mapa de la nostra ciutat, ens serà fàcil identificar els espais destinats a cada un d’aquests usos.

Però… Aquesta parcel·lació té en compte els infants? Resulta curiós que havent-hi espais dissenyats especialment per a ells (no podem dir el mateix d’altres col·lectius socials), sempre s’escapin i acabin jugant fora dels marges previstos, és a dir, a qualsevol racó de la ciutat.

A la seva manera, els infants, subverteixen el disseny. De fet, malgrat mares i pares cerquen espais on els infants puguin jugar amb “tranquil·litat” (sic), malgrat els esforços de tants d’altres perquè s’hi jugui cívicament (sic) o de les voluntats gestores dels professionals que treballen als carrers (sic), els usos dels infants i dels adolescents s’escapen constantment del control adult.

Si fas una volta per la teva ciutat o el teu poble, en podràs fer una anàlisi senzilla però prou representativa. Primer de tot, veuràs que hi ha espais delimitats per al joc infantil (i per tant, també podràs veure espais vetats al joc). Podràs veure que, a la majoria dels espais previstos, hi ha jocs de molles, tobogans i gronxadors i, amb sort, alguna estructura que planteja als infants el repte de pujar i baixar. Tot situat a l’espai com si fos un circuit preestablert que els infants no acostumen a fer. Fixa’t que molts dels jocs són individuals i no gaire col·lectius, gairebé mai parteixen del joc lliure, del joc que suggereix. Si segueixes observant, les joguines que hi trobaràs no són de l’espai, si no de les famílies que hi van. Segurament, veuràs pares i mares amb cara d’avorriment. No és perquè estiguin cansats (potser també) o perquè no vulguin jugar amb els seus fills o filles (vés a saber) sinó perquè durant tot l’any només poden escollir entre 3 opcions de joc que mai canvien.

Per un canvi de mirada en el disseny de les ciutats

La capacitat dels infants per convertir qualsevol objecte, racó o context en un joc és potser un dels tresors més grans que tenim per capgirar el model de ciutats occidentals predominant. Una tendència difícil de canviar i que, més enllà de provocar crits al cel, pot trobar respostes en una pregunta ben simple: algú pensa en la infància per dissenyar les ciutats? I si hi pensa, des de quines lògiques ho fa?

Deia Tonucci en un diàleg més que interessant amb Carles Capdevila dins la Jornada ‘El dret dels infants a la ciutat’ que, mentre que l’adult surt de casa per anar fins a un altre lloc, l’infant es despistarà amb qualsevol estímul que es trobi pel camí. En altres paraules, l’adult camina com a tràmit mentre l’infant transita, explora, descobreix i juga des de l’impuls d’una necessitat que la neurociència està posant en valor.

És per això que hi ha qui està investigant altres maneres de dissenyar i construir la ciutat i els seus espais. Des de l’Institut de la Infància i Adolescència de Barcelona, fa temps que s’està treballant per desenvolupar una estratègia per construir una “Ciutat Jugable”, i el darrer mandat de l’Ajuntament de Barcelona n’ha agafat l’impuls per convertir-lo en una mesura de govern. Una manera de projectar el disseny de la ciutat que situa la infància en la primera línia.

El projecte és una carrera de fons per concebre la totalitat de la ciutat com un espai on el joc sigui possible, des de la convicció clara que no només hi juguen els infants i que una ciutat pensada pels infants és una ciutat millor. D’entre totes les accions que s’estan promovent, des de Raons Públiques hem participat en el prototipat del procés participatiu per implicar els infants en la transformació de parcs i zones lúdiques.

En aquest procés hem pogut explorar, al costat de l’Institut d’Infància i Adolescència, com crear una metodologia didàctica que permeti recollir la visió de la infància, fent emergir i potenciant les seves necessitats i interessos tot relacionant-los amb els 7 criteris per a una ciutat jugable.  Concretament, s’ha treballat amb 8 centres educatius i prop de 150 infants en relació al Parc Central de Nou Barris i el Parc de la Pegaso de Sant Andreu.

El projecte parteix d’un repte pedagògic: els infants es constitueixen com l’equip creatiu que aporta les idees per a la transformació dels parcs. Des d’aquí, s’inicia un procés de 4 sessions en les quals es parla de joc a la ciutat i es recull informació sobre les activitats que fan els infants a parcs i places, es fa un treball per obrir la mirada dels infants a través de descobrir altres parcs, s’analitza i es valora el parc que es transformarà i, finalment, es fan propostes de transformació a través d’un collage on es treballa des de la imaginació, la creativitat i els interessos dels propis infants.

Aprendre a participar?

Al llarg d’aquests anys, des de Raons Públiques hem treballat en molts projectes. Alguns d’ells han tingut la infància com a protagonista, però en d’altres s’ha considerat com un col·lectiu més al que hem de preguntar com veu l’entorn construït que l’envolta i les inèrcies que en ell s’hi generen.

Hem fet projectes diversos com els “Cromos de Vallcarca”, que posen la infància en relació amb el seu patrimoni arquitectònic, hem participat de la reforma dels patis de les escoles “la Pau” i “Dovella” i hem acompanyat l’equip tècnic d’”alesplaces!” en el disseny d’un diagnòstic participatiu i hem co-construit elements de joc per als infants a l’espai públic. També hem creat dispositius com la “Germaqueta” o gimcanes de barri per poder reflexionar sobre la ciutat des de i amb la infància. Vàrem propiciar espais per fer emergir la mirada dels infants en processos com el “PAM de Barcelona  o “imaginar Badia del Vallès” i vam participar en l’edició 2017 del Culturnautes del CCCB on investiguem com fer un espai públic per a la ciutadania.

Aquesta retrospectiva dels projectes realitzats i una anàlisi de l’evolució dels projectes sobre infància i ciutat,  ens ha fet emergir un dubte…

Així com en el cas dels adults s’acostuma a voler que opinin de manera informada i que es passi de la queixa a la proposta, en el cas dels infants sempre hi apareix el plus del “que sigui un procés per aprendre a participar”.

Aquells que hem desenvolupat processos participatius sabem que les maneres de participar dels adults (si és que es poden homogeneïtzar) no funcionen amb la infància. Sabem que en el cas dels infants haurem de ser més creatius, treballar des del joc, ser més visuals, donar més temps i, alhora, escoltar amb les orelles ben obertes i observar què ens diuen els seus actes.

Per això, mentre dissenyem i desenvolupem el projecte ens convertim en infants i subvertim l’encàrrec.

No ens mou només que els infants aprenguin a participar o, dit en altres paraules, a participar se n’aprèn participant.

L’interrogant que se’ns planteja és doble: com ens ho fem per plantejar propostes que vinculin els infants amb els projectes, els espais i els seus continguts culturals (és a dir, el que a l’escola es diu currículum)? I, així mateix, quina metodologia ens permet dinamitzar l’aparició d’una expressió lliure i espontània que fomenti la seva creativitat i que no sigui la resposta que els adults esperem?

Els continguts i l’expressió són la matèria prima amb què generem els processos de reflexió amb els infants i, alhora, és allò que ens permetrà elaborar un informe perquè la mirada de la infància impregni les decisions polítiques i tècniques en relació amb la (re)construcció de la ciutat. 

En definitiva, la participació de la infància a la ciutat ens obliga a reduir la nostra condició d’adults, a donar noves formes als projectes participatius i a imaginar com una ciutat es construeix d’una manera diferent. És la tasca d’una petita revolució, un repte i un plaer.


Alguns enllaços relacionats que us deixem per seguir pensant:

Ciutat Jugable

http://institutinfancia.cat/noticies/arrenca-proces-elaborar-pla-joc/?platform=hootsuite

http://institutinfancia.cat/projectes/ciutatjugable/

https://www.ara.cat/societat/Barcelona-creara-espais-perque-puguin_0_1964203703.html

http://diarieducacio.cat/blogs/educaciolocal/2017/05/26/dia-internacional-joc-jugar-avui-dia/

http://institutinfancia.cat/mediateca/resulats-del-proces-de-cocreacio-amb-infants-de-dos-parcs-de-barcelona/?platform=hootsuite

http://diarieducacio.cat/cap-a-una-politica-de-ciutat-jugable/

Projectes inspiradors

http://playingout.net/

http://www.ceesc.cat/2014-11-03-13-05-23/noticias-blog/639-mapa-medi-obert

Articles per rumiar

https://criatures.ara.cat/oci/joc-lliure-ensenya-a-pensar_0_2051194870.html

http://institutinfancia.cat/blog/the-change-factory-coneixer-lexperiencia-dels-infants-es-una-peca-imprescindible-per-la-millora-de-les-seves-vides/

http://ciudadesamigas.org/jugar-en-las-calles-termometro-de-la-prosperidad/

http://diarieducacio.cat/francesco-tonucci-un-alcalde-que-escolta-els-infants-fa-gimnastica-democratica/

https://www.estonoesunaescuela.org/bitacora/juego-libre/revolucion-juego

https://www.childinthecity.org/2018/01/24/are-these-the-most-child-friendly-public-spaces/

https://elpais.com/elpais/2018/03/15/mamas_papas/1521111527_411316.html?id_externo_rsoc=TW_CC

https://criatures.ara.cat/infancia/Jugar-necessitat-ordre_0_1979202178.html?utm_medium=social&utm_source=twitter&utm_campaign=ara