El Pla (de qui?) Paral·lel (per a qui?)

El Pla (de qui?) Paral·lel (per a qui?)

El anomenat “model Barcelona” s’ha entès sempre com la planificació i regulació de la ciutat comtal des d’una perspectiva d’obertura cap a un actor extern: turistes, inversors, grans empresaris, etc. L’últim escenari d’operacions d’aquest model és la transformació del Paral·lel sota un pla de dinamització comercial i econòmica amb el teló de fons d’una certa recuperació del que va ser un dia, el Paral·lel.

Llums i acció: comença l’espectacle.

El missatge que se’ns envia als ciutadans i ciutadanes de Barcelona des dels discursos oficials és que es pretén recuperar una herència històrica i cultural; el que va significar el Paral·lel a principis del segle XX. Diferents entitats de la zona ja han mostrat el seu escepticisme al respecte denunciant les actuacions previstes que semblen prioritzar el sector hosteler i una oferta cultural que no és coherent amb les rendes familiars dels barris afectats (el-pla-paral·lel-hipoteca-poble-sec , el-paral·lel-de-les-persones-que-es-rebel·len). Des de Raons Públiques volem aportar el nostre grà de sorra en aquest cas, amb més raons públiques que mai.

Sempre hem estat partidaris de tractar les operacions urbanístiques de manera aïllada, intentant fer una reflexió de conjunt per un determinat territori on estem/estudiem/dinamitzem/ i pensem que és necessari fer una reflexió a nivell global. No cal dir que el del Paral·lel constitueix un exemple més que ens aboca a acabar vivint dins una ciutat-decor; un miratge on al darrera hi ha un procés d’exclusió social latent i progressiu. N’hem vist exemples a través de la transformació-higienització del Raval; la Barceloneta i les operacions especulatives de cara a atreure el turisme al front marítim; el Born amb la remodelació del mercat de Santa Caterina, entre altres.

On és la trampa? La trampa resideix en el fet de creure que aquestes modificacions dels espais de la ciutat -normalment acompanyades d’ampliacions de voreres, obertura d’alguna plaça dura, acondicionament de mobiliari urbà d’estil minimalista, construcció d’algun equipament comercial o cultural, obertura d’algun local franquícia del sector hosteler, etc.- es fan només pel bé dels ciutadans i ciutadanes, suposant-hi una millora de la seva qualitat de vida, quan en realitat impliquen canvis estructurals molt més en profunditat.

Els canvis només són positius per a una petita part de la població que hi viu (o que hi vol anar a viure): qui tenen rendes més altes. Doncs processos d’aquest tipus fan encarir el nivell de vida i per conseqüent, fan que les rendes més baixes s’empobreixin paulatinament I progressivament. De tot això se’n diu gentrificació. I aquesta manera de fer s’està imposant també des d’un temps ençà als barris del Poble sec i de Sant Antoni, rereguardes del pla-aparador del Paral·lel.

Per culpa de la gentrificació, barris amb identitat pròpia gràcies a trajectòries de vides, treball i constitució de maneres de fer que doten de sentit i significat social la quotidianeitat a un territori, es veuràn alterats d’una manera o altra, passant a ser l’objecte d’intervenció de grans empreses i cadenes que hi extreuen renda d’aquesta vida social. Fins on som capaços de permetre aquesta despossessió o, millor dit, aquesta “acumulació per despossessió” d’uns pocs que diu el geògraf David Harvey?

Per una banda, el lema diu “el Paral·lel de les persones” I, per l’altra, les actuacions proposades van a favor d’un creixement de l’oferta cultural com a motor econòmic de la zona, liderat com sol passar quan hi ha interessos mercantils al darrera, per grans empreses lligades al mon de la hosteleria i del turisme per sobre de tot. On queden llavors aquestes “persones del Paral·lel” en un pla que sembla voler articular el retorn de les llums i colors d’una avinguda que antigament va brillar per oferir espectacle a unes classes mitjanes avui en extinció? Diuen que la voluntat política és recuperar la imatge d’una avinguda d’un temps que ja no existeix i que era consumida per una classe social que ja no existirà… per això s’està demanant l’entrada massiva de turistes? Per recuperar una classe mitjana, encara que sigui de la resta d’Europa?

Volem expressar la nostra inquietut cap a un procés urbanístic, econòmic i social, que inicia un cop més, el progrés de l’exclusió social encoberta. Un gran negoci de les ciutats rentables econòmicament per a les rendes més altes que polaritza encara més una societat classista. En una situació tan crítica com la que estan patint milers de famílies dels barris, no deixa de sorprendre que s’inverteixin milions d’euros en fer del Paral·lel un passadís comercial-cultural.

A més a més, com que sempre acaba passant, en moments com aquest no podem deixar de sorprendre’ns que hi hagi una bona comunicació entre institucions, administracions i ciutadania (organitzada i no organitzada). Però sobretot, el que costa, és que la informació sigui transparent, que es mostrin xifres, que es parli d’allò que pot canviar substantivament la vida de les persones. Qui s’encarrega de distribuir recursos a una ciutat ha de treballar al servei de les persones i com a mínim posant tota la informació sobre la taula, a l’abast de la ciutadania.

Per tant, com a col·lectiu que treballem i investiguem en l’ámbit de la participació en urbanisme, demanem més transparència en aquest procés i això vol dir informació i presentació de tots els documents i xifres de inversió previstos per aquest projecte. Cal reflexionar i actuar ja per a escapar a unes lògiques de despossessió progressiva de totes les esferes que importen en la vida de les persones i construir col·lectivament, decidint sobre els punts que són rellevants per a millorar la vida en comunitat, a través de l’acció col·lectiva, del debat compartit, de reunir forces per continuar formant-nos, per denunciar, per no deixar que ens desposseixin.

Per tot això, cal respondre de forma conscient a les següents qüestions: què pot significar en la vida de les persones que es realitzin uns determinats (i determinants) canvis en el seu entorn? A qui beneficia realment aquests canvis? Com es redistribueixen els rendiments que genera l’espai públic a Barcelona?