Defensem el dret a l’habitatge

El passat 15 de febrer l’entitat bancària Bankinter publicava el seu informe semestral del mercat immobiliari a Espanya [1], en el qual s’explicava que “el mercat residencial continua el cicle favorable”. A continuació, explica que “la pujada de rendes a Barcelona supera el 20% en districtes com Sant Andreu i Sants-Montjuïc i arriba fins al 15% en barris com Gràcia”.

A Barcelona, i d’acord amb dades de la Secretaria de l’Habitatge de la Generalitat de Catalunya, la mitjana anual del lloguer mitjà contractual gairebé s’ha duplicat entre els anys 2000 i 2016, i ha passat dels 408,27€/mes als 801,28€/mes. Al barri del Poble-sec, la mitjana del lloguer actual és de 669,53€/mes, la qual cosa suposa un increment del 15% en els últims tres anys i un preu mitjà de 16,34 €/m2.

Sembla que aquest és el “cicle favorable”, segons la banca.

Això no és el que vivim nosaltres. Aquesta situació genera una enorme pressió sobre la població del barri, que veiem el nostre dret a l’habitatge amenaçat pels mateixos interessos que han fet, per exemple, que la població de Ciutat Vella s’hagi reduït en un 15% en els darrers deu anys [2]. Estem veient casos en què els contractes de lloguer que finalitzen no es prorroguen per poder incrementar-ne el preu. Finques senceres venudes a grups immobiliaris on els lloguers d’habitatges regulars se substitueixen per allotjaments temporals i turístics, a pesar de la moratòria en les llicències. Increments de les rendes de lloguer molt superiors a la variació de l’IPC, a més tenint en compte el marc de precarietat laboral i dels salaris que patim. Bombardeig de propostes de compra que ofereixen grans marges de benefici als propietaris per posar els seus pisos al mercat immobiliari turístic. Substitució del comerç de proximitat per establiments orientats al consumidor puntual i d’oci.

A més, tal com queda denunciat a l’últim informe “Exclusió residencial en el món local” de l’Observatori DESC i la PAH [3], no podem deixar de posar en evidència que aquesta situació d’emergència en l’habitatge té la seva màxima expressió en els desnonaments per motius econòmics i en les situacions d’exclusió residencial que estan afectant cada vegada a més els veïns i veïnes. L’informe remet a les dades del Consell General del Poder Judicial (2013-2015): es van ordenar executar 9.876 desnonaments a Barcelona. D’aquests, el 81% van ser per impagaments de lloguer, tendència que va en augment. No només és que hem de marxar, sinó que ens estem quedant al carrer.

És aquest, de debò, un “cicle favorable”?

És clar que no és una situació que només afecta el Poble-sec. La proliferació d’habitatges turístics, l’aparició de grans immobiliàries i de fons d’inversió que fan servir l’habitatge com a bé especulatiu i la pressió turística sobre el comerç afecten molts altres àmbits de la ciutat. El que està passant és que aquest model extractiu del territori, una vegada que la capacitat turística de Ciutat Vella ha estat gairebé exhaurida, s’està estenent com una taca d’oli a barris propers com ara Sant Antoni o Poble-sec.

Davant d’aquesta situació, una vintena d’entitats del barri del Poble-sec ens vam reunir el passat 4 de març per acordar cinc mesures que creiem urgents i necessàries perquè aquesta situació es pugui revertir:

  • Limitació dels preus de lloguer, de manera que l’import destinat a l’habitatge no superi el 30% dels ingressos disponibles.
  • Renovació automàtica dels contractes de lloguer, sense increments superiors a la variació interanual de l’IPC ni rescissions arbitràries del contracte.
  • Aturada dels desnonaments per raons econòmiques i cerca d’alternatives d’habitatge al barri en cas que s’hi executin.
  • Reducció dràstica dels allotjaments turístics, amb la limitació de noves apertures d’establiments turístics i la revisió de les llicències.
  • L’habitatge no pot ser un negoci, i per tant s’han d’impulsar altres models com cooperatives d’habitatges i altres formes de convivència comunals.

Entenem que posar fi a aquesta situació és una responsabilitat compartida entre la ciutadania, els propietaris, els agents immobiliaris i les institucions públiques. El dret al benefici econòmic mai no pot convertir l’habitatge en objecte d’especulació que generi grans plusvàlues a uns determinats grups i provoqui l’expulsió i la pèrdua de qualitat de vida de la gran majoria de població. S’ha fet palès en diversos informes que la vulneració del dret a l’habitatge té un impacte directe sobre la salut de les persones, que es manifesta en ansietat, depressió i insomni, tant en adults com en infants i adolescents. Les ja constants vulneracions d’aquest dret fonamental (que impliquen a més la vulneració dels drets de la infància i l’adolescència [4]) es van multiplicar amb l’esclat de la bombolla immobiliària i la crisi hipotecària, i ara s’està intensificant amb les pujades desorbitades dels preus dels lloguers.

L’habitatge, no ens cansarem de repetir, és un dret. I com tots els drets, s’ha de defensar.

Més informació:

[1] Informe sector inmobiliario febrero 2017

[2] El Punt avui: “Ciutat Vella té un 15% menys d’habitants que fa deu anys”

[3] “Exclusió residencial al món local: crisi hipotecària a Barcelona 2013-2016” Autors: Observatori DESC i PAH (2016)

[4] “Emergència habitacional a Catalunya. Impacte de la crisi hipotecària en el dret a la salut i els drets dels infants” Autors: Observatori DESC i PAH (2015)